Llegint aquest document vaig plorar, riure, també vaig sentir ràbia, impotència pel que li havia passat a la Laura. Espero que us agradi tant llegir-lo com em va agradar fer-ho a mi. És el que va escriure l’avi Martí sense dir-ho a ningú i amb el cor molt encongit, perquè, mentre l’escrivia, no sabia el que li passaria a la seva néta.
Clica l’enllaç següent per poder llegir l’escrit :
Un nou camí 
Bon dia Laura!
Ja pots estar orgullosa del teu avi tal com ell ho esta de tu!
Has tingut molta i molta sort, i segur que l’has tingut per aquesta alegria i ganes de viure que tens.
M’agradaria fer-vos una pregunta a tu i l’Anna: El dia de la xerrada la teva mare ens va dir que els metges no donaven esperances, deien que no milloraries. Però amb el pas del temps a la Guttmann vas millorar molt, vas recuperar la parla, el caminar… La meva pregunta és: si la teva estada a la Guttmann hagués sigut més llarga, el teu procés de recuperació també hagués millorat més? o un cop vas millorar suficient els metges van dir que podies anar a casa perquè ara si que millorar era molt difícil?
Per cert, sóc la noia de segon d’integració social de tardes. Aquella que li vas dir que cuides del meu xicot (assegut al meu costat) Doncs ara et dic el mateix a tu. Perquè després de llegir aquest poema el teu avi fa molta referència al teu “carinyo” en tot el que ha fet al teu costat. Havia de ser molt dur per ell quant va saber que no el recordaves. I molt valent de tornar-te enamorar.
Aprofita aquesta segona oportunitat que has tingut Laura, no només del teu carinyo, sinó de tot! Se que ho faras perquè ets energia pura!
Ens veiem al teu restaurant!
Hola Laura,
Segurament aquesta motivació per conèxier, aprendre, insisitr i sobretot LLUITAR amb tots els impediments que t’has anat trobant però que has anat superant, això és el que t’ha fet tornar a crèxier i a ser la Laura, una Laura única.
Sincerament no sé com has arribat a aconseguir tots aquells objectius que des d’un bon principi ningú era capaç de proposarse’ls, però el que si et dic és que com més lluites més objectius aconseguiexes. Tampoc sé d’on treus tanta energia i tanta motivació a la hora de rehabilitar-te i seguir camí que tu et marques, però això segurament deu ser el que et fa viure com a persona.
Potser no et dons compte de com ens estas transmetent la manera en que es superen els Ictus, però inconscientment ens estas repassant a tots i a la vegada ens estas donant una lliçó de vida!
No dubto de que ets un gran exemple a seguir i tampoc cal que et digui que ets una gran lluitadora de la vida!!
Iris